Aprenent, sempre aprenent

M'avorreixen una mica els clixés, com a tothom, suposo; però cal admetre que si una frase arriba a la categoria de clixé, deu ser que alguna veritat amaga, que la repetim tantes vegades. Una és aquella que mai no dominaràs del tot una llengua, que sempre hi haurà coses noves que encara no sabies. Estic revisant un llibre que acabo de traduir, una novel·la negra, i m'ha servit per descobrir un parell de coses del català.

Primer, que cappuccino s'escriu caputxino. Sobta una mica, però suposo que és cosa d'acostumar-s'hi; al capdavall ara ja no ens crida l'atenció veure quiosc en lloc de kiosk. El que no sé és quin criteri es fa servir per adaptar l'ortografia en alguns casos (com aquests) i en altres no (whisky), però suposo que no deu ser aleatori.

Segon, la inesperada ortografia de la paraula "enxubat", que jo sempre m'havia imaginat com "anxovat", però que es veu que no devia haver vist mai escrita. La gent, doncs, no va anxovada* al metro, sinó enxubada, tot i que segons Coromines la paraula és un derivat d'"anxova" igualment. No sé com es devia produir aquesta mutació gràfica, però hi estan d'acord el DIEC, el DCVB i en Coromines, o sigui que deu ser molt poc discutible.

Tercer, un dels escassos moments que no estic d'acord amb el Termcat. La terminologia m'agrada i m'interessa (ja vaig dir un dia que hauria volgut fer diccionaris), però de vegades trobo que no l'encerten. Atacada amb el dubte de com es devia escriure (i dir!) "fotomaton", vaig a buscar-ho al Termcat i m'hi trobo que en castellà és fotomatón, en francès photomaton i en anglès photomaton, però que en català es diu... cabina de fotografia instantània. Massa llarg per al meu context, i segurament també perquè arreli. Jo, en tot cas, no ho he fet servir. Ho he canviat per "cabina fotogràfica", que veig (en aquest corpus anàrquic que és Google) que s'utilitza una mica...

Entre els traductors sembla que hi ha dos corrents, la dels que noten l'alè calent dels traductors automàtics al clatell i s'estiren els cabells pensant que es quedaran sense feina, i la dels que creuen que l'ordinador mai no entendrà els matisos infinits de la llengua. Jo no em mullo i em col·loco en una posició còmoda i expectant, la filosofia de ja-em-preocuparé-quan-arribi-el-dia.

De moment, a mi personalment el traductor automàtic no m'estalvia feina; treballo més ràpid i la traducció em queda millor si la faig tota a pèl (o amb alguna eina CAT) que si tiro de Google traductor. Però no tothom hi està d'acord.

Mentrestant, però, penjo una imatge graciosa d'una traducció del Google Traductor (que, per cert, això ja està corregit, però jo la tenia guardada i ara no l'esborraré sense penjar-la, malaguanyada).

Dossier a Presència: La feina silenciosa

El mes de gener acostuma a ser un dels que tinc més feina, no sé si és l'efecte sant Jordi o que els clients agafen l'any amb ganes. Per això fa dies que no escric res, ni per aquí ni per cap altre lloc. Però sí que he llegit una mica, i a banda d'estar a punt d'acabar-me alguns llibres de la collita estiuenca (així anem), també he llegit aquest reportatge sobre els traductors literaris que han publicat a Presència. L'he trobat força bé, bastant centrat en els traductors que es dediquen a la literatura en majúscula, tots somrient amb les seves biblioteques al darrere i els diccionaris de paper sobre la taula. Sempre m'ha agradat veure els llocs on treballen els altres, així que només amb això ja em feien contenta.

Un parell de frases que m'han agradat:

«Amb un coneixement imperfecte de l’anglès però amb un domini a fons del català es pot fer una bona traducció; al revés, no». Idea que jo sempre defenso (no tothom i està d'acord) i que aquí expressa justament un exprofessor meu, en Joan Sellent  (a qui jo per cert també cito sempre per dir que la traducció al català ha de ser "correcta, espontània i versemblant").

«Jo entendria que si pots llegir un Delibes en castellà o un Sagarra en català ho facis en la llengua original, perquè el do, el geni, està en la llengua, i en la traducció es perd molt. Ara bé, llegir un Vázquez Montalbán o un Ruiz Zafón en una llengua o en una altra no té tanta importància. De fet, la major part dels autors ho són d’argument, no de llengua». Ho diu Isabel Martí, editora de La Campana. M'ha agradat aquesta distinció entre autors d'argument i de llengua. En certa manera, és allò que dèiem de la Literatura amb majúscula o amb minúscula.

Me'n torno a la novel·la d'argument que estic traduint aquests dies: una novel·la negra del danès Mikkel Birkegaard.