El conte de la lletera

El meu pare diu que no es guanyen diners treballant, sinó fent factures.

De fet, suposo que podríem filar més prim i dir que de fet no guanyes diners fins que te les paguen, però aleshores la frase perd tota la gràcia i corres el risc d'enfilar-te per les branques del tema dels morosos i els caradura, que per a l'autònom és com aquell arbre que se li menjava els estels al Charlie Brown.

Però tornem a les factures. Resulta que fa un parell de setmanes vaig enllestir una feina grossa i avui que s'acaba el mes he enviat una factura tota grassoneta al client. I com la lletera del conte, m'he sentit rica i en lloc d'esperar a cobrar, m'he ficat a la meva xarcuteria prohibitiva (tots els amants dels embotits en tenim una) i m'he comprat una safateta de pernil salat de gla fent veure que no veia el preu (que no us diré per vergonya). I me l'he menjat tan feliç per sopar, amb un bon pa amb tomàquet, com si no sabés que aquests diners, en realitat, potser no els cobraré fins a principis d'estiu, i fingint que no sé com s'acaba el conte de la lletera.

La internacionalització del gremi

El director general d'Esade, Carlos Losada, va fer una xerrada davant dels mitjans de comunicació i va dir això:

Cuando un directivo o empresario comenta que la crisis le afecta pero está saliendo adelante, no hay duda: una parte importante de su negocio lo tiene en el exterior. En cambio, si el directivo o empresario asegura que el desastre es total, no es difícil adivinar que tiene todos los huevos metidos en la misma cesta, esto es, en el mercado nacional. El éxito y la permanencia de las empresas pasa por su internacionalización.

(Vist a Pymes y autónomos)

L'APTIC, l'associació de traductors de Catalunya, ha fet una enquesta de tarifes entre els seus membres (que es publicarà a l'abril) i sospito que els resultats confirmaran aquesta teoria. Una de les preguntes que es plantejaven era quina part dels beneficis provenen de l'estanger; caldrà veure quin percentatge dels enquestats té els deures fets en qüestió d'internacionalització. Hauria de ser alt, tenint en compte que gairebé el 100% de la feina es fa de manera telemàtica... O no som un sector tan globalitzat com sembla? Continua pesant molt més el mercat local, encara que a l'hora de la veritat només tractem per e-mail amb el client?

Ho tinc a la punta de la llengua!

És emprenyador per a tothom però, si a sobre t'hi guanyes la vida, resulta encara més frustrant: em referèixo a aquella sensació de "ho tinc a la punta de la llengua", que saps que hi ha una paraula perfecta que defineix exactament allò que tens al cap, però no hi ha manera que surti.

Per ajudar a solucionar aquests impassos hi ha una eina, els diccionaris d'idees afins. Bàsicament, hi busques una paraula i en lloc de donar-te'n sinònims o una definició, et dóna grups de paraules que hi estan relacionades d'alguna manera. Aquests diccionaris no són nous, però jo he descobert just avui (potser tard) que n'hi ha (almenys) un de bo i gratuït a internet: el diccionari d'idees afins - generador d'idees d'aquesta pàgina argentina.

Així que la mar de feliç l'he afegit a preferits i he continuat la feina, amb la sensació que s'acabava d'alleugerir una mica.

Casualitats

Porto una temporada amb molts projectes sobre la segona guerra mundial. La majoria han coincidit per pura casualitat. Vaig començar jo mateixa l'estiu passat, comprant-me un llibre sobre Estalingrad en una ràtzia a la FNAC.

Curiosament, mentre me'l llegia (un magnífic recull de testimonis de primera mà, cartes, articles de diaris d'època, corresponsals de guerra, documents interns dels exèrcits, inventaris...) em van encarregar la traducció d'una novel·la sobre un noi flamenc que s'allista voluntari amb l'exèrcit alemany i l'envien al front rus.

Després vaig fer la traducció de les parts en anglès del llibre d'en Joan sobre les relacions entre Espanya i els Estats Units durant la guerra civil i la segona guerra mundial. Un assaig carregat d'informació i de dades.

I finalment, un projecte entranyable: la traducció del cinquè lliurament del joc Silent Hunter, que potser és la franquícia més important del mercat en simulació de submarins. El joc encara no ha sortit, però ja podem anar fent boca. Jo no sóc gaire de simuladors però us asseguro que, en tot cas, és un luxe per als amants de la història bèl·lica: mai no m'havia passat per les mans cap joc tan ben documentat en tots els aspectes històrics.

Imatge de Silent Hunter V

Ja podria seguir una mica més aquesta sèrie de casualitats temàtiques: de tant fer recerca he acabat amb una pila de llibres nous (i atlas històrics, visca!) sobre el tema i un interès renovat. Servirà també perquè llegeixi per fi Els enfonsats i els salvats de Primo Levi, pendent des de fa 10 anys (i us prometo que no exagero).

Passejant per una llibreria

Buscava per Amsterdam la novel·la que ha escrit una amiga d'un amic (i que li han publicat, cosa que depèn de com té més mèrit que haver-la escrit), i resulta que la primera edició està esgotada, la qual cosa m'obliga a reconduir el tema d'aquesta entrada: veient que no podria parlar de la novel·la de la Hanna, he cedit a l'orgull i m'he dedicat a fer fotografies dels llibres que han passat per les meves mans que he vist a la llibreria. N'he trobat tres, un dels quals és el que estic traduint ara. Vint-i-quatre edicions a Holanda, i gairebé un any després de la primera continua al top 10.

La setmana del llibre

Enganxo per pura casualitat la 75ª setmana del llibre a Holanda, que consisteix en què quan compres un llibre, sigui quin sigui (en el meu cas, XYZ Amsterdam, que sembla una guia molt completa de la història de la ciutat), te'n regalen un altre, que enguany és Duel, de Joost Zwagerman.

I com que qui ho patrocina és la companyia ferroviària NS, avui viatjaves gratis en tren si duies el llibre. Jo l'he aprofitat per fer el viatge d'Amsterdam a Eindhoven, a veure ma germana que hi està d'erasmus, en un vagó ple de gent que llegia en silenci el mateix llibre finet de tapa blava i lletra atapeïda.

Pics de feina

Tots els autònoms sabem que en algun lloc del món s'alça una muntanya impertorbable que defensa l'entrada a una cova fosca i tenebrosa, i que a les profunditats d'aquesta cova fosca, allà on sembla que el fred de la pedra està a punt de deixar pas a un magma roent, hi ha una sala de reunions climatitzada, amb pòsters motivadors, calendaris i pissarres blanques a les parets, i una cafetera Nespresso en un bufet amb gotets i culleretes de plàstic, i potser galetes envasades individualment.

I sabem que en aquesta sala és on tots els clients es reuneixen en secret per posar-se d'acord sobre quin dia t'escriuran tots alhora i amb presses, amb projectes als quals no pots dir que no, per enterrar-te un parell de setmanes dins de casa, i més concretament en el metre quadrat de davant de l'ordinador, tant si neva com si fa sol (aquí aquest matí hem tingut totes dues coses).

Aquesta vegada han fallat, i després de deu dies de resistència ferotge, encara estic viva. Però si tenen planejat el pròxim atac per a gaire aviat, potser em rendiré. Buf.